Seguimos recuperando textos antiguos, en este caso Febrero 2000

En Marcel va mirar penya-segat avall, i, avaluant mentalment la distància que el separava del terra, va experimentar tota la soledat i tota la tristesa de l’últim any concentrades en una punxada intensa i terrible al cor. Li va fer mal fins al punt on mai no havia ni tan sols intuït que pot arribar el dolor.

No era la primera vegada que visitava l’escenari des de la mort de la Clara, però estava convençut de què seria l’última. La visió se li va pertorbar uns instants, i el sentit de l’equilibri li flaquejà. De sobte, aquelles imatges que tants altres cops havia recordat, se li van mostrar, més clares i precises que mai. Va esbandir el cap enèrgicament, com volent lliurar–se d’aquell suplici. Però quasi no tenia forces i es deixà emportar pels records.

Tornaven a ser allà, el Marcel i la Clara, en aquell mateix penya-segat. La Clara tenia el Diari de Girona d’uns quants dies enrera a la seva mà esquerra, i amb la dreta s’apartava de la cara els cabells rebels que el vent li removia. L’escenari marítim que tenien als seus peus lluïa amb el mateix esplendor des de feia segles. Amb la mirada perduda a l’horitzó, pensava en la notícia del diari. Aquella nit, faria tres–cents anys que una jove parella d’enamorats havia decidit posar fi a la seva dolorosa existència llençant–se al buit des d’aquell mateix penya–segat on ara es trobaven ells… La Clara va pensar que l’escenari era l’ideal per morir i acomiadar–se del món i de la societat que no els havien permès dur a terme el seu amor. La història es repetia, s’havia de repetir. Estava tan absent en els seus pensaments que es va sobtar quan va notar la mà freda del Marcel sobre el seu braç. “Has vist?” li va dir ella. “Avui també és lluna plena, com fa tres segles”. El Marcel la va mirar i van abraçar–se llargament sense dir res. Tots dos ploraven. Ploraven per tot el temps que havien perdut sense poder estar junts, per les imposicions de les famílies que no els havien comprés. Però també ploraven per tot allò que guanyarien a partir d’aquell moment, l’oportunitat d’estar junts, per l’eternitat, encara que fos en la mort. S’estimaven, i no podien entendre les seves vides separades, no la volien per res, la vida, si no la podien compartir.

Es van besar tendrament per últim cop i es van agafar de la mà, al límit del precipici, just en el lloc on pots sentir com la mort comença a transpirar pels teus porus. On et tremola el cos de manera que el teu ésser deixa de ser teu i comença a pertànyer a l’altre món. La brisa del mar els gelava la cara i els paralitzava l’expressió: un estrany gest a mig camí entre un somriure i un guiny de terror. Es van mirar i la Clara molt fluixet va comptar tres i va fer un bot per avançar el seu viatge fins a l’altre extrem de la vida, i tal com queia, el Marcel li va estirar la mà, de manera que el cos de la Clara va seguir el curs natural fins estrellar–se al capdavall del penya-segat ofegant el seu crit en les onades. El Marcel va restar a dalt, agenollat amb la mà encara aixecada sobre el mar, sense reaccionar, veient el cos de la dona que s’estimava inert a molta més distància d’ell del que li semblava.

De tot allò feia justament un any. De sobte va començar a tremolar, potser de fred, potser de por. Volia acabar d’una vegada per totes amb aquell malson. Volia guarir la seva traïció i la seva vergonya. Va encarar–se al precipici i va observar el panorama que ja coneixia. Va escrutar detingudament tot el territori i va tancar els ulls. Va esperar que el cor li donés l’empenta final.

Però el seu cor no ho va fer mai. Va girar cua per tornar cap a casa. “Tant se val. Ella no ho sabrà mai, i jo viuré per tots dos per recordar aquest amor que encara s’ensuma. De fet, avui ni tan sols és lluna plena”.